Crònica de l'Aplec del Puig

Reproduïm l'article de Xavi Ochando:

APLEC DEL PUIG

L’Aplec del Darrer Diumenge d’Octubre va nàixer allà pel 1915 al Puig, com una expresió de valencianisme i ha sigut des d’un principi un estandard del nacionalisme progresista.

De fet, la seua ubicació no és casual, ja que la Muntanyeta de la Patà va ser la base de l’excèrcit de Jaume I en la importantíssima batalla del Puig, clau en la conquesta de València i en l’entrada de Jaume I el 9 d’octubre al Cap i Casal. Anys després el rei conqueridor va manar que es construïra allí el Monastir de Santa Maria commemorant aquesta fita. Allí doncs, als peus d’aquesta muntanya, en la mateixa explanada del monastir, es on el BLOC celebra tradicionalment aquest Aplec.

Una festa que va aplegar més d’un miler de valencians i valencianes provinents de totes les comarques del nostre territori, però la festa del BLOC va començar aquell mateix matí en la marxa que des de les Torres de Serrano va portar a centenars de persones fins a al Puig, on Enric Carbonell (Secretari Comarcal) i Enric Morera (Secretari General) van dirigir unes paraules al públic assistent, que després va poder gaudir d’un dinar popular.

Per finalitzar, i enmig d’un ambient festiu, el cantatuor Pau Alabajos ens va delectar amb un excel·lent concert en format de quartet de corda.

CRÒNICA ALTERNATIVA O GURRIPULLIS EN ACCIÓ

Amb el concert de Pau comença la nostra crònica alternativa, i és que aquest acte polític i històric ho és també lúdic.

En aquest aspecte el BLOC JOVE també va aportar la seua part, amb la instal·lació d’una barra i amb la venta de xapetes i material per tal de suplir la important pèrdua econòmica que va suposar el concert del 8 d’octubre a València, ja que encara que el concert va ser un èxit de públic l’Ajuntament va impedir que s’insatal·lara una barra al carrer, única font d’ingressos en un esdeveniment tant car de muntar.

Però aquesta crònica no seria possible si no fos perquè a l’Aplec del Darrer Diumenge d’Octubre també es van ficar quatre castells inflables, i clar no ens vam poder resitir a recordar la nostra infància.

Així que la festa va acabar amb Jordi Julià, Dídac Sanchis, una part del quartet que acompanyava a Pau Alabajos, amb Andrea Tàrrega (a la que per error, en un moment de l’actuació, li van canviar el nom per Cristina Tàrrega!) i Laura Navarro (que a més de tocar una versió de la Muixeranga amb el violí que fica els pels de punta també inventa paraulotes com “gurripulli”) i jo mateix, els cinc gurripullis, pegant bots damunt d’un castell, davant de les mirades atònites dels xiquets i de les rialles dels nostres amics i amigues.

En resum, que va ser una festa lúdica, política, històrica, però sobretot molt divertida a la que l’any que ve us convidem a participar sense cap dubte.